Després d'unes festes nadalenques plenes de tràfec comercial, menjars deliciosos i abundants, desitjos de bona sort per al sorteig (o sortejos), reprenem la marxa quotidiana, una marxa que ens sembla a tots un poc llarga i costeruda fins a les properes vacances de Pasqua.
Hi ha qui diu que començar amb bon peu és indicador del final d'un trajecte bo. Hi ha qui ja pensa en l'any que ve. Jo voldria pensar que la constància és la meta i que ni la meta importa, és el camí, el present allò que ens hauria de fer gaudir o patir de cada moment; al remat, viure el moment d'ara i no recordar contínuament el passat o elucubrar sobre el futur. I no és que el passat o el futur no m'importe, jo diria que m'importa i massa, però hem de mirar l'ara, aquest moment i deixem el futur per a un altre moment, just en el moment que siga present.
Quan comencem un any, després de menjar-nos el raïm (que, per cert, no he pogut menjar-me'l enguany, per primera vegada en ma vida), i besar els companys del sopar de Cap d'any, ens fem una sèrie de propostes: deixaré de fumar, m'aprimaré uns quants quilos, estalviaré per a un cotxe, etc. I després passa un any més i ens proposem les mateixes coses. Trobe que si vivim en un error cíclic d'esperar els mateixos objectius, el mateixos tòpics, és perquè realment no vivim el present. O perquè són solament desitjos però no propostes serioses.
Enguany m'he proposat una sola cosa: no pensar en el futur, viure el present. No estic dient que ara portaré una vida boja i desenfrenada, no, sinó que no em faré promeses irreals o difícils de dur a terme, i pensaré en coses senzilles, que puc fer i que he de fer...eixes coses tan bàsiques com no pensar en el treball quan estic a casa o oblidar un record desagradable; també dedicar uns minutets als meus éssers estimats (amics, família) i recordar aquell acudit tan graciós o aquella anècdota inesperada.
I ara deixaré de parlar del que faré, i simplement començaré a fer-ho.
