Ara mateix plou. De manera constant i silenciosa. Només puc percebre la pluja quan algun cotxe passa i les rodes freguen contra terra: aleshores el soroll m'indica una superfície humida i esvarosa. Hi ha una sensació de frescor molt bona, que deixa enrere les calors estiuenques dels darrers mesos.
Ens ha envaït la tardor...ha arribat la tardor, si ho diem bé. La pluja amera el carrer, acomiada l'estiu i també els records de les vacances, del temps lliure, de la calor... Per sort, la pluja no fa olor de terra ni tampoc ve acompanyada de la xafogor típica dels dies bascosos. L'aroma que ara mateix sent és la de casa, tot un conjunt d'essències màgiques i evocadores: el perfum del dinar de hui (el castellà "puchero", escudella), l'olor suau (però que augmentarà a mesura que tanquem les finestres i ens arribe el fred) d'alguna peça de fruita del temps i les flaires de les pastes, dels bescuits, de les tonyes i d'altres delícies del forn de mos pares.
Després d'enumerar els orígens de les sensacions olfactives que m'acompanyen a casa, em vénen al cap molts records i moltes sensacions agradables. Ara recorde molts moments baixant l'escala i ensumant croissants i magdalenes acabades de traure del forn. I tot seguit, una sensació molt plaent...deu ser perquè les aromes arrosseguen connotacions perdudes en el laberint de la memòria.
I què em dieu dels perfums de temps passats, però molt passats? Recordeu l'olor de l'escola i de l'esborrador de "Nata"? Sabríeu reproduir mentalment l'aroma del llapis quan se'n trencava la punta o la goma elàstica de jugar al pati? I la sentor de terra? Qui no ho recorda? Que bonic que és recordar-ho!
No obstant això, no podem viure contínuament de records, hem d'avançar. En el camí de la vida, malgrat les pèrdues, sempre ens acompanyen les olors, i unes altres coses, per descomptat. Però les aromes no ens abandonen, no ens demanen res a canvi de la seua presència, simplement assenyalen l'origen de la seua existència. Ni tan sols tenen en compte que hem oblidat sentors especials o que hi ha perfums que ni apreciem, perquè són quotidians i rutinaris. Deu ser que no notem la presència de flaires febles i subtils, tan avesats com estem a grans essències feixugues i obstensibles, que atabalen i ofeguen les narius dels perfumats i de qui passeja pel carrer, camina cap a l'oficina, viatja amb tren i obri la boca per a menjar una xulla de corder a la planxa quan li arriba l'olor de "Magnòlia imperial"...no totes les sentors són bones, ni en qualsevol moment.
Ja ha deixat de ploure, però continue pensant en l'olor fangosa dels tolls del descampat de fa vint anys, quan era menuda.
