Fa un mes que vam deixar les festes de Nadal enrere i ara topem amb Carnestoltes. A quasi tots els pobles podreu veure desfilades i cercaviles de colles vestides vistosament que, amb molta gatzara, celebren una festa molt antiga. Ja coneixeu les famoses desfilades de Cadis i Tenerife, però n'hi ha de característiques semblants, tot i que no tan fastuoses, a molts poblets. En algunes localitats, als col·legis concretament, celebren aquestos dies de manera molt particular: cada dia el xiquet porta una peça de roba diferent perquè ho ha manat el mestre, i així van tots igual; com si fóra un salconduït, tots els alumnes han d'anar amb un mocador vermell penjant del coll, amb una camisa negra, amb un calcetí diferent...
Sabeu que, tot i tenir un origen profà, aquesta celebració té una finalitat pseudoreligiosa: aprofitar al màxim uns dies en què farem tot allò que després, durant la Quaresma, no podrem fer perquè és pecat. Però ara per ara, aquesta funció s'ha diluït, i tothom en veu la part lúdica i l'ocasió per disfressar-se.
He de confessar que fa molt de temps que no em disfresse, i que no m'agrada fer-ho ni en Carnestoltes ni en cap altre moment. Bé, no ho faig físicament, perquè hi ha moltes maneres de disfressar-se. La més evident és la que es produïx quan algú canvia la seua vestimenta per una altra a la qual no s'avesa habitualment, per ser fantàstica, estranya o estrafolària. Hi ha una altra manera un poc més subtil, més amagada: fer que som de determinada forma de ser quan, en realitat, de cap de les maneres som així; penseu, per exemple, en aquelles persones que diuen que respecten la diferència, la diversitat i després atempten contra la cultura diversa. En aquestos casos, quasi sempre desapareix la disfressa i podem observar la vestimenta de debò: molt lletja, horrible i espantosa.
Encara hi ha una altra forma de disfressa més difusa, jo en diria invisible. Provem de fer el següent: un dia que ens vinga bé, muntem en un autobús, el metro, el tramvia i observem la resta de passatgers. De segur que hi trobarem el típic jubilat que llig un periòdic o una mestressa de casa amb els xiquets, l'estudiant amb els auriculars col·locats i mirant l'infinit...molts personatges en escena. I una vegada situats a l'espai escènic, intentem imaginar com és la seua vida: on van, què faran quan baixaran del tren, metro, autobús; amb qui es podrien trobar pel carrer, quins problemes tindran cada dia, quina veu tenen, quins amics els acompanyen...moltes de les respostes a aquestes qüestions les sabreu de segur, perquè, de segur que heu passat per alguna de les formes que adopta el personatge: en algun moment de la vostra vida heu estat estudiants, també haureu tractat ancians al llarg de la vostra vida o en aquestos moments us dediqueu a cuidar de la casa i a pujar els fills. O siga, que enteneu què els passa, per què tenen eixa cara d'angúnia o per què adopten la posa tan estranya al principi però familiar després. Sabem, doncs, posar-nos en la pell d'altri. I ho farem mentalment, sense sorolls, música ni disfresses. És un exercici mental que ens ajuda a comprendre moltes coses.
Ara bé, la prova més difícil, la més costosa i, potser, la més dolorosa és posar-nos en el lloc d'una persona la situació de la qual no coneixem. I ja diu el rector a missa: si no coneixem no estimem. Per això, pense jo, els xenòfobs, els racistes, els masclistes i altres especímens com que no coneixen una situació pitjor a la seua, o simplement només entenen la vida des d'una perspectiva de superioritat, no estimen la resta que viu sotmesa a la seua voluntat. Els faria falta un bon Carnestoltes mental.
Però ara que ho pense, la teoria del desconeixement com a causa de l'odi no és del tot certa, o com a mínim, no sempre passa. Perquè hi ha qui ha estat immigrant i després, quan han vingut altres immigrants, els ha odiat. Què passa, doncs, amb aquestes persones? Deu ser que no troben la disfressa dins l'armari mental perquè han oblidat què és passar calamitats o sentir la buidor de la soledat. O que, com una opció equivocada d'integració, es posa el mateix vestit gris i trist dels "dominadors".
També passa el contrari: hi ha gent que no coneix determinades situacions i no gira cua als problemes ni a les persones. Per això, quan tingues un problema o estigues malament, mira al teu voltant perquè tan segur és que trobes individus tan grisos i freds que fan feredat, com que ensopegues amb algú que t'ajuda a alçar-te, a ballar i a gaudir del Carnestoltes humà.
